«(…) Tomar atajos que pasen por alto la deliberación pública sobre decisiones políticas erosionaria aún más el compromiso fundamental del ideal democrático de autogobierno, a saber, el de garantizar que todos los ciudadanos pueden apropiarse e identificarse por igual con las instituciones, leyes y políticas a las que están sujetos«. (Cristina Lafont, 2021).
No fa massa setmanes, una d’aquestes tardes d’estiu llargues i caloroses, assegut prenent un granissat a la terrassa d’un bar escolto la conversa a la taula del costat poblada per a adolescents i joves d’una altra generació: «escolteu què voleu fer?, o amaguem els mòbils i parlem, o parlem per whatsapp. Com vulgueu però, una cosa o l’altra». Immediatament, abandono la lectura que tinc entre mans i desvio l’atenció cap a la important decisió que s’anava a prendre a la meva vora. Es va imposar la comunicació oral, física, cara a cara, la força de la comunicació interpersonal a la qual res pot substituir encara que, l’opció telemàtica va restar al damunt la taula com una alternativa valorable mentre jo hi vaig ser.
Superat el moment de la deliberació i la decisió, vaig entrar en el dubte i el qüestionament que em porta a un bucle infinit: vivim en una societat hiperconnectada que manté el debat segrestat a l’àgora pública, tot en favor de canals virtuals individualistes propagadors d’argumentaris precuinats pels poders fàctics? S’obstaculitza l’accés i la participació en el debat per tal de preservar idearis col·lectius d’organitzacions que no suporten el mínim contrast de l’autocrítica? Pensem per pensar o, pensem per transformar tot allò que creiem millorable? Tenim la raó crítica reduïda a la mínima expressió per por a aixecar contrarietats epistèmiques i atiar postures excloents cap a nosaltres mateixos? Tenim més pànic a què diran que al que s’ha de dir, ens costa més ser autocrítics que gregaris, preferim el silenci còmplice davant del crit qüestionador, les coses poden ser d’una altra manera o han de continuar sempre lligades a l’immobilisme més retardatari? Parlem-ne…
Deixeu-me explicar allò que entenc per debat públic, aquell intercanvi ordenat d’arguments i opinions entre individus de procedència i idees diverses, respecte de matèries relacionades amb la col·lectivitat i la política per tal de fer les corresponents aportacions. Aquestes aportacions tenen la finalitat d’influir en l’eficàcia de les matèries proposades i en els recursos públics necessaris per a implementar-les. Sense cap mena de dubte, el debat públic no aporta solucions- no és la seva funció- però, millora i molt la qualitat del procés democràtic i del sistema en el seu conjunt. De tot el que dic podríem trobar exemples més propers o més llunyans que ens ajudaran a exemplificar la importància del debat i els riscos a què es troba sotmès.
Un exemple fàcil i actual, encara que podríem trobar-ne d’altres equiparables en el temps i protagonitzats per tots els colors polítics. Com a molt tard a la primavera del 27 clourà una legislatura a Espanya en la que el debat parlamentari ha estat més absent que mai, les dades de la producció legislativa en donen compte: 48 Decrets llei i 28 Lleis. Dos terceres parts de la producció legislativa tenen origen governamental, mentre que la tercera part restant respon a l’activitat parlamentària. És a dir, l’alteració i la inversió proporcional d’allò que hauria de respondre a la normalitat parlamentària i política.
Si tot acaba com es preveu, aquesta serà una legislatura sense pressupostos a l’Estat, els darrers van ser aprovats el 2022 (per al 2023). Evidentment, els suplements de crèdit, els crèdits extraordinaris, la recaptació a l’alça per una marxa macroeconòmica enlluernant i, els fons europeus, han fet possible saltar de pròrroga en pròrroga sense ni tan sols presentar el projecte de pressupost al Congrés. Sembla que aquesta disfuncionalitat democràtica es corregirà després de l’estiu, llàstima que tot fa preveure que els comptes no prosperaran, tot i l’oportunitat d’un debat que acabarà sent més electoral que econòmic i de projecte polític. Una altra ocasió perduda.
Un exemple més casolà, un d’aquests grups de whatsapp d’aquelles comunitats virtuals aplegades a l’entorn d’un partit com el meu, el PSC. Com que el nombre d’integrants és prou considerable i cadascun/a fill/a de son pare i sa mare, els debats a l’espai virtual sense la interacció física s’acaben viciant. Fa uns mesos i després d’un post meu al grup que titllava de genocida al govern d’Israel per la massacre a la Franja de Gaza, el moderador de manera professional i educada, va recomanar-me no emprar segons quines expressions per por que hi hagueren retalls de conversa exportats des del grup a altres àmbits i, poguérem ser titllats d’antisionistes. Segueixo pensant que el govern ultradretà israelià i aquells que el van possibilitar amb el seu vot són uns genocides o bé, encobreixen el genocidi.
Però no patiu, no ha estat l’últim ni l’únic dels casos d’aquesta recomanació silenciadora. Com és de complicat mantenir debats que giren al voltant d’aquells valors més centrats en les conductes ètiques dels diferents lideratges avui en qüestió: Díaz Ayuso, Pujol o Zapatero en són exemples d’una presumpció d’innocència que no deixa de contradir conductes morals oposades als seus discursos ètics. En aquests casos, quan la crítica es dirigeix a l’adversari polític queda oberta la barra lliure sense límit de consum, ara bé, quan l’autocrítica impacta sobre «uno di noi», la comparació amb l’altre és inevitable i les lamentacions per la rigidesa de les exigències morals i les seves diferències a la dreta i l’esquerra de l’espectre polític ens fan desenfocar el debat de fons: no es pot blanquejar el mínim indici de corrupció atenent qualsevol bona causa superior justificativa. L’esquerra penalitza molt severament aquelles conductes que s’aparten del seu codi de conducta, no és cap novetat. Sembla que quan s’abandona el gregarisme per a qüestionar des de la raó crítica, un ja té bitllet per al vagó de la sospita. Que hi farem!!, no penso baixar del tren.
Aquest és un dels greus problemes, una censura que actua per vies més o menys subtils però reals. En nom de la correcció política, prioritzant l’adhesió acrítica a un projecte, només acceptant els dogmes del pensament oficial, és possible l’expressió. La lliure expressió i el dret constitucional ja són una altra cosa. Total, als vells problemes les solucions de sempre: nou grup de debat i a córrer.
Tenim el territori soliviantat amb el PLATER. Per als que heu arribat avui de l’any sabàtic a la Polinèsia, explicar que m’estic referint al Pla Territorial de les Energies Renovables. Després d’anys i panys de driblar el debat i no plantejar la transició energètica, no plantejar el model energètic que volem per al futur, després d’imposar en molts casos la implantació eòlica i fotovoltaica, hi ha un govern que canvia el tauler de joc. El Govern de la Generalitat cerca el consens i obre el debat, però, hi ha agents del territori no disposats a seure i parlar-ne deixant de banda aquesta polarització afectiva que emboira els esperits i les raons. Crec que amb bon criteri, el Govern ha recollit els milers d’al·legacions presentades per incloure totes les modificacions que siguin viables, i s’anuncia un segon termini d’informació pública. Cal més debat, més temps i més serenor si és possible.
Tots els exemples tenen un denominador comú, la manca de debat públic- i jo afegiria a l’espai públic- ha fet impossible activar aquell mecanisme de justificació mútua que ens apropa a les idees i els plantejaments dels altres, que ens fa reconèixer avenços en les posicions de l’adversari, que enforteix la pràctica deliberativa i el sistema democràtic.
Ho deixo aquí per no cansar-vos ja fora de temps i d’espai, espero tal vegada, la resposta crítica a uns plantejaments que són personals i intransferibles, llargament debatuts en sobretaules amigables al marge dels acords pluralistes que promouen les majories. Acabo com he començat, citant un extracte de l’assaig Democracia sin atajos de Carmen Lafont, una catedràtica de filosofia valenciana alumna d’Habermas: «(…) Ser demòcrata es entender que no hay atajos. Por arduo, fràgil y arriesgado que sea el proceso de justificación mutua de las decisiones políticas a través de la deliberación pública, simplemente saltárselo no puede acercarnos al ideal democrático. De hecho, nos alejarà más«.
